El Bosc de Los Tiles - La Palma - Canary Island

El bosc de Los Tiles, localitzat al municipi de San Andrés y Sauces a l'illa de la Palma, és un lloc de grans parets rocoses, de fet La Palma és l'illa més abrupta del món en la seva relació alçada / superfície, això fa que núvols quedin adormits en els seus vessants i mantinguin l'humitat constant. Aquest fet, provoca una vegetació exuberant d'una gran bellesa i importància botànica i zoològica. Destaca la frondositat del bosc de laurisilva amb uns impressionants arbres de gran envergadura, heretat de l'època terciària, és un fràgil ecosistema i un dels més importants de l'arxipèlag Canari.

En Els Tiles l'aigua és un element clau, i es troba tant en l'ambient, com a terra, com en les mateixes plantes, com en els moltíssims canals i cascades, i és que, els 140 quilòmetres quadrats del Bosc dels Tiles és Reserva de la Biosfera declarat per la UNESCO des de 1983, molt abans que aquesta denominació s'estengués a tota l'illa, l'any 2002.

 Jardins verticals naturals 

Aquest espai humit, fresc, natural és un dels llocs més màgics amb una diversa flora i fauna, també és el bosc més gran de laurisilva a l'illa.

 Ocotea foetens ( Til  )

És un arbre que té una grandària variable entre els 8 i els 25 m d'alçada. El tronc, de vegades, es ramifica des de la base. L'escorça és fosca i rugosa i la fusta té una olor ben desagradable. El fullatge és perennifoli i fosc. Les fulles són senzilles, peciolades i llustroses a l'anvers. Les flors són de color blanquinós-verdós o groguenc i desprenen una olor agradable. Els fruits són durs i carnosos, embolicats fins a la meitat per una càpsula, també carnosa, que posteriorment es torna llenyosa. Aquests fruits serveixen d'aliment a moltes espècies d'aus abans que madurin.

Teixeda de Cosp - Serra de Cardó - Rasquera

Els teixos (Taxus baccata) eren arbres abundants en temps passats quan el clima de la Terra era més fred, però, avui dia quasi han desaparegut. A l’obaga del Portell de Cosp, dins els terme de Rasquera, es troba una de les teixedes més importants de Catalunya una joia natural, on la majoria són mil·lenaris.
Els teixos són freqüents a l'obaga de les parts elevades de Cardó, sobretot en els penya-segats de la Creu de Santos i prop de la Font dels Teixets, però és a l’obaga del Coll Pelat, tot just a la falda que origina la Vall de Cosp, s’han comptabilitzat fins a 220 teixos mil·lenaris, que formen la Teixeda de Cosp. Alguns  estan protegits per un marge de pedra, per evitar que l’erosió pugui malmetre les seves arrels i l’impacte dels grans rocs de la tartera. Són uns exemplars impressionants, tant per la seva longevitat, com per la seva bellesa i el perímetre del tronc. A la Font del Teix, s’hi troba un teix de 4 m de circumferència perimetral.

Per saber l'orígen de conservació d'aquest bosc cal remuntar-nos a l'any 1606, on l’orde dels carmelites descalços hi fundà el seu convent de retir i vida contemplativa. L’elecció de l’indret fou iniciativa del frare Pere Pau Revull (o Pau de Crist), nascut al mas Gavadà de Vandellòs. En la tria de l’emplaçament foren elements decisius el gran aïllament natural del lloc i l’abundància d’aigües, que permetien regar els horts i fruiters imprescindibles per al sosteniment dels frares (els carmelites feien abstinència de carn perpètua). Al voltant del convent es construïren fins a 14 ermites, en la seva major part destinades als frares que volien dur una vida encara més penitent i totalment aïllada. El contacte entre els anacoretes i la comunitat conventual es podia reduir a la provisió d’alguns aliments (que segons afirma la tradició els hi portava un ruquet) i l’intercanvi de tocs de campana des de les diverses ermites en els moments de pregària. La presència dels carmelites assegurà –malgrat els incendis, el carboneig i les pastures– la preservació d’un bosc en prou bon estat, que avui dia contrasta vivament amb els sobreexplotats i recremats voltants.  

El teix, un bell arbre, singular i majestuós, que des de la antiguitat ha captivat l'atenció de l'home. Un dels nostres arbres més antics. La seva utilitat per fabricar eines, la bellesa de la seva fusta, les propietats medicinals i la toxicitat del seu fullatge per al bestiar, han provocat gairebé el seu extermini, quedant confinats a llocs de difícil accés. Els trobem a les torrents i als cingles ombrívols, encara que pot créixer en qualsevol indret fresc, es desenvolupa bé en sòls profunds i ben constituïts de les rouredes i de l’alzinar muntanyenc. Es tracta d'un arbre perennifoli, que pot arribar als 20 m d’alçada, de caràcter dioic, es a dir, que les flors femenines i les inflorescències masculines estan en arbres diferents. Tant la llavor de color verdós bru, com les arrels, les branques, i les fulles són metzinoses per a l’home. Això és degut a que contenen un alcaloide anomenat taxina. L’aril, l’embolcall carnós de color vermell que guarneix la llavor, en canvi és l'única part que no conté l’alcaloide. Al teix li agraden els substrats calcaris o gresos de ciment calcari, però pot viure en sòls àcids i dintre les escletxes dels espadats, a altituds de 800 - 1.000 m, tot i que es troben exemplars esporàdics a 500 i 1.500 m. Suporta força bé el colpeig dels enderrocs de les portelles, usuals als llocs on viu.  L’aigua entollada és perjudicial per les arrels. Tolera bé la sequera (tot i que necessita humitat ambient), la pol·lució atmosfèrica i la poda. S'utilitza per fer tanques vegetals, tot i que el creixement sigui extremadament lent. El seu potent sistema radicular li permet penjar-se de parets rocoses verticals i resistir vents forts. Fins i tot rebrota, després d’haver-li caigut un llamp. Es podria dir que el teix viu on l’home li deixa. Un dels punts dèbils és que es ressent de les gelades tardanes, que cremen els brots primaverals. El seu creixement lent li fa perdre competitivitat davant les altres espècies, així com la necessitat de tenir a prop per la fecundació algun exemplar de sexe contrari.

Uns exemplars monumentals composen el grup de teixos.

En aquesta imatge s'aprecia la magnitud de l'exemplar.

Desde la Font del Teix veiem la Teixeda de Cosp amb el refugi del Teix a un costat dels Pinus nigra subsp. salzmannii

A la Font del Teix, s’hi troba un teix de 4 m de circumferència perimetral

L'estructura d'alguns exemplars morts perdura durant molt de temps al terra.

El Parc de Sama - Cambrils - Baix Camp - Catalunya

El Parc de Samà està situat al bell mig del camp, entre els termes de Vinyols, Monbrió i Cambrils, a la comarca del Baix Camp. El promotor del Parc Samà va ser Salvador Samà i Torrens, Marqués de Marianao (1861-1933).  El Parc és una mostra important de jardineria romàntica del segle XIX que intenta reproduir l'exòtic i característic ambient de la Cuba colonial, ja que el Marquès era successor d'una família establerta a Cuba, i va voler traslladar a la Costa Daurada, l'ambient exòtic de la perduda Colònia Espanyola. Per això, va encarregar el projecte del jardí a l'insigne mestre d'Obres José Fontsere i Mestres, el  seu pare,  José Fontsere Domenech era natural de la veïna població de Vinyols i Arcs. José Fontsere i Mestres va ser autor d'importants obres a Barcelona, com el Parc de la Ciutadella i el Mercat del Born.

 Un camí de grava, flanquejat a banda i banda per una renglera de Platanus hispanica, de més de vint metres d'alçada, duu a l'edifici d'estil colonial, mig cobert per una enfiladissa. Al fons s'observa les muntanyes de Prades. Al centre del recinte, s'alça la residència, una construcció d'estil colonial que guarda un mobiliari d'època, a més d'una biblioteca de temàtica cubana i pintures de Cusachs, Fortuny, Madrazo i Urgell.

 Amb trossos de roca de la zona de es va construir l'estany, la grota, la glorieta i altres elements decoratius, intentant donar-li un aspecte natural.

 Les escales folrades de Hedera helix

El Parc de Samà es va plantar l'any 1881, i en el seu conjunt inclou diversos espais arbrats i arquitectònics, majoritàriament podem veure un bosc de Pinus halepensis, amb Chamaerops humilis, Quercus ilex, Cupressus sempervirens i altres vegetals que recorda el paisatge mediterrani immediat. També hi ha una zona més exòtica amb una col·lecció de palmeres, un grup de Cedrus libani i al llac hi trobem un gran Taxodium distichum, té un port cònic i viu en sòls humits o entollats. El seu fullatge es torna d'un bonic color taronja i  marró a la tardor.

El Parc de Samà és lloc escollit per moltes persones per fer reportatges  fotografics, ja que ens ofereix infinitat de racons molt fotogènics. El llac és el fil que uneix gran part del parc.

Uns galls d'indis reals i uns faisans passegen lliurement pels jardins

Parc Natural del Montseny amb els colors de la tardor - La Selva - Catalunya

El massís del Montseny es troba a la serra prelitoral catalana, a 40 km. al nord-est de Barcelona, i es situa a cavall de les comarques de la Selva (província de Girona), Osona i el Vallès Oriental (província de Barcelona). El Parc Natural del Montseny va ser declarat reserva de la biosfera per la UNESCO a l'any 1978. És una combinació de paisatges mediterranis i centreeuropeus segons la orientació o l'alçada que ens trobem.

Embassament de Santa Fe

 Les cotes més altes són el Turó de l'home i les Agudes, el Matagalls i el Pla de la Calma.

Trobem denses fagedes i el bosc d'avets més meridional d'Europa.

El fullatge del Fagus sylvatica és d'un color verd clar a la primavera, però pren una coloració de verd fosc a l'estiu i rogenca a la tardor.

El Turó de l'Home és el pic més alt del massís del Montseny amb una alçada de 1.706 metres sobre el nivell del mar, el que el situa per sobre dels altres dos cims més representatiu del massís, les Agudes (1.705,44 m ) i el Matagalls (1.697,22 m). A causa de la guarnició militar que hi va haver durant molts anys i de l'observatori meteorològic del cim es pot arribar fàcilment en vehicle privat agafant un desviament de la carretera BV-5114 i seguint un camí asfaltat en força bon estat. L'observatori és un dels més antics de Catalunya amb dades des de 1880.

Platanus monumental del Mas de Cavaller - Constanti . Tarragona

Arbres monumentals es caracteritzen per les seves grans dimensions, bellesa o edat considerable i sovint per totes tres coses al mateix temps. Alguns han estat testimoni de fets històrics rellevants o bé són protagonistes de llegendes i tradicions. Altres estan associats a personatges famosos com poetes, bandolers, etc. Hi ha, però, que assoleixen una nova dimensió més enllà de la condició vegetal i esdevenen símbols. Símbols d'una família, d'un poble, d'un país, d'una idea ....

 L'amplitud de la capçada que és capaç de tapar completament la gran Masia Pairal.

Una imatge d'un dels dos Platanus hispanica del Mas de Cavaller al terme municipal de Constantí-Tarragona, catalogat com arbre monumental per la Generalitat de Catalunya. A la imatge m'acompanya el propietari de la finca.

Jardins del Monforte - València

L'origen dels Jardins de Monforte de València  es situa a la segona meitat del segle XIX,  d'estil neoclàssic. Als Jardins del Monforte es poden observar tres zones: el Parterre Vell, amb tanques de Euonymus japonicus retallats i estàtues sobre pedestals, el Parterre Nou, amb tanques de Cupressus sempervirens i Myrtus communis  i el Bosquet, amb una identitat més naturalista amb pins exemplars i arbres exòtics, un roserar i una galeria d'enfiladisses completen el paisatge.

Conté 33 estàtues de marbre, abundants estanys i brolladors i un gran estany amb forma de flor de nenúfar.

El pavelló d'esbarjo és un senzill edifici de finals del segle XIX d'estil academicista on es realitzen els casaments civils de la ciutat

Els Jardins del Monforte es troben molt a prop del Passeig de l'Alameda i dels Jardins del Reial, amb  una superfície aproximada de 12.000 m2 els jardins van ser creats per D. Juan Baptista Romero Almenar, marquès de Sant Joan, a partir de 1859. El disseny, de tall neoclàssic, va ser encarregat a l'arquitecte valencià Sebastián Monleón Estellés. Al 1941 va ser declarat Jardí Artístic Nacional, al 1971 l'Ajuntament de València va adquirir la propietat d'aquest. Envoltat per un mur de mamposteria i totxo, definidor d'aquest tipus de jardí, que el dota de tranquil·litat i quietud, donat que està en un dels punts de circulació més dens de València. És un lloc d'estada per a molta gent que desitja fugir del enrenou urbà. La seva tipologia de "hortus conclusus" és una de les poques que queden a València. Hortus conclusus és un terme llatí, que significa literalment "jardí tancat"

Penyagolosa - Maestrat - Castelló

Penyagolosa, és probablement la muntanya més emblemàtica de la Comunitat Valenciana, amb 1.814 metres, és el pic més alt de la província de Castelló i el segon de la comunitat després del Turó Calderón (1.837 m.), encara que pertany 1/2 pic pertany a la província de Terol i l'altre a la de València. i això genera petites discrepàncies.

D'orografia abrupta, posseeix un perfil que és particular i incofundible, producte de l'erosió al llarg del temps. La seva paret sud amb un precipici de una caiguda vertical de uns 300 m, i el vessant nord és una suau pendent.

El Massís de Penyagolosa, va ser declarat Parc Natural el 7 d'abril de 2006. Ocupa una extensió de 1.094 ha  repartida entre els municipis de Vilafermosa, Xodos i Vistabella del Maestrat. El primer, pertanyent a la comarca de l'Alt Millars i els dos restants a la de l'Alcalatén, tots ells dins de la província de Castelló.

L'accés al cim està ben senyalitzat 

Gran part de trajecte transcorre per sota el bosc

Les arrels superficials ofereixen un aspecte inusual

Els pins s'alcen de manera espectacular  

Vistes del cim de Penyagolosa

La vegetació del massís de Penyagolosa és d'una gran varietat, amb més d'un miler d'espècies. Aquesta diversitat botànica es deu a les diferències altimètriques que es donen en el terreny, ia les diferents característiques geològiques, amb substrats calcaris i silicis. També trobem integrad al Parc la Microreserva del Barranc de la Pegunta, de 20 ha d'extensió.

Galanthus nivalis habita en grups aprop dels torrents als boscos de ribera  

Erodium celtibericum. Planta perenne d'hàbit pulviniforme es a dir ,de forma de coixí, molt habitual en zones ventoses, endemisme del Sistema Ibèric, es troba en els cims pelats de les serralades de Teruel, Cuenca, Castelló i Tarragona

Plafons indicadors omplen el trajecte indicant la vegetació i els usos del bosc
de la microreserva del Barranc de la Pegunta

A la base de la muntanya trobem plantacions de Quercus ilex, inoculats amb el miceli  de tòfona negra (Tuber melanosporum) un fong molt apreciat per l'alta cuina i d'un elevat preu , uns 845€/kg. És un fong que viu en simbiosi amb les arrels de determinats arbres com l'alzina, el roure o l'avellaner. L'arbre proporciona al fong el sucre necessari per  la seva vida i a canvi la tòfona ajuda les arrels a absorbir millor els elements minerals. La tòfona es desenvolupa preferiblement en sòls calcaris i necessita el sol directament per donar naixement al fruit que consumim. Aquesta no creix per tant en els boscos densos sinó a la vora dels boscos a les clarianes o en  arbres solitaris.