Los Patios de Córdoba - Andalucia

Degut a la climatologia seca i calorosa de Còrdova durant l'època estival, els habitants de la ciutat, primer els romans i més tard els musulmans, van adaptar la tipologia de casa popular a les necessitats, centrant l'habitatge al voltant d'un pati, que normalment tenia una font al el centre i moltes vegades un pou aljub que recollia l'aigua de pluja. Els musulmans van readaptar aquest esquema donant entrada a l'habitatge des del carrer a través d'un vestíbul i col·locant vegetació abundant per augmentar la sensació de frescor, sent el pati el lloc màgic de la casa i el centre de la vida en comunitat, que a més ofereix llum i ventilació, una forma de portar la natura a la vida quotidiana. Es poden diferenciar clarament dos tipus de patis, els de les cases familiars individuals i els de cases de veïns o comunitats. En el primer tipus el pati es el centre de la casa i les habitacions estan situades al voltant d'aquest i sovint amb arcs, on el terra es presenta amb rajoles d'argila o bé de grava decorativa i amb una font. El segon tipus correspon a un conjunt de cases individuals de dues plantes, amb llargues balconades amb unes escales que comuniquen amb pati, el sostre, cobert de rajoles d'argila al forn, el terra amb pedres decoratives i sovint un pou en comptes d'una font, així com un safareig comunal que li dona atractiu especial. Aquest tipus avui en dia són molt menys comuns. Els patis, després d'un llarg periple de canvis i estils han arribat fins als nostres dies i ara podem gaudir de l'espectacle fruit de la tenacitat i treball dels seus propietaris, on el seu màxim esplendor està entre els mesos d'abril i maig.

 El primer concurs de patis a Còrdova es convoca al 1921, però cal esperar fins l'any 1933 per institucionalitzar un model de certamen tal i com el coneixem avui en dia. A partir d'aquest moment es posa en valor una tradició popular, que té les seves arrels en una forma de vida heretada dels avantpassats.

La casa-pati cordovesa pren com a model la casa hispanoromana i posteriorment s'adapta als models àrabs, sent aquests els que li configuren la seva fisonomia característica, amb l'evolució dels segles s'arriba a finals del segle XIX on es converteixen en cases plurifamiliars també anomenades cases de veïns.  Aquests bonics recintes, que els seus habitants cuiden i mimen durant tot l'any s'exposen en el concurs popular de Maig. De manera que un espai íntim i privat esdevé públic i compartit, on es gaudeix de la bellesa de les flors i plantes, es despleguen tots els sentits i es reviuen tradicions que per l'actual forma de vida estan desapareixent dels nostres usos i costums. La Festa dels Patis de Còrdova, va ser declarada per la UNESCO "Patrimoni Immaterial de la Humanitat" des de desembre de 2012.

Erosions de Bolnuevo - Múrcia

Bolnuevo, és una pedania a la costa del municipi de Mazarrón a la Regió de Múrcia, als peus de la Sierra de las Moreras. Antigament  un petit poble de pescadors, avui dia una zona plenament turística, on hi trobem un peculiar paisatge, què l'erosió del vent i l'aigua han esculpit a les roques, donant lloc les formacions geològiques conegudes com "Les Gredas" o "La Ciutat Encantada  de Bolnuevo", una paret rocosa modelada amb formes micòtiques  semblants a grans bolets rocos de diversos metres d'alt.  Al 2007 va ser declarat  Monument Natural a la Regió de Múrcia.

 Formes capritxoses constituïdes per margues (argiles i calcària), també anomenades gredes, i areniscas que contenen restes de mol·luscs, equinoderms, crustacis i microfòssils. 

El monument natural dede Bolnuevo està ubicat en una zona turística potser excessivament alterada

 El vent és el responsable de l'erosió alveolar en forma de "ruscos" que es poden observar en alguns estrats d'arenisca. Tot això ha dotat el lloc d'una gran bellesa.

Stipa tenacissima es  una herba perenne, densament cespitosa, de la família de les gramínies, amb rizoma, fulles radicals molt llargues, lineals, estretes, aspres al tacte, obertes quan són verds i desenvolupades sobre si mateixes més tard. Assoleix una alçada que oscil·la dels 70 als 100 cm. Té inflorescència terminal en panícula, espiguetes unifloras i llavors molt petites. Es barreja amb altres plantes com el espart bord (Ligeum spartum),  on forma els espartars. L'època de floració és primavera i estiu.

Mines de Mazarrón - Murcia

Als afores del nucli urbà de Mazarrón, per la seva entrada nord, es troba l'accés del Cerro de San Cristobal un antic con volcànic on s’ubiquen les mines que reben el nom de la muntanya que les acullen. Es tracta d’explotacions que van tenir la seva època d'esplendor al segle XIX quan s’extreien abundants minerals  com el plom, el zinc, la plata, el ferro, l’alum i l’almagre, avui dia abandonades des dels anys 50, remunten els seus orígens a l'època fenícia, púnica i romana.

Com a conseqüència d'aquest dilatat procés històric d'explotació industrial, el paisatge de Mazarrón està marcat i transformat per segles d'intensa activitat humana i atresora valuosos testimonis culturals, arqueològics i industrials del seu passat miner.

Mazarrón conserva un bon exemple del Patrimoni industrial miner

  Limonium carthaginense, adaptat a créixer en sòls amb alta concentració de metalls pesants i sals

Launaea arborescens, es tracta d'un arbust llenyós, molt ramificat, espinós, molt olorós, amb una tija de comportament zigzagueant, pròpia de les zones costaneres del sud-est d'Espanya, Illes Canàries i nord-oest d'Àfrica

 Les mines de Mazarrón sorprenen pels seus paisatges, les antigues mines  que avui ens ofereixen un sorprenent joc de colors i textures, zones nues a causa de la forta concentració de minerals, zones d'aigües acolorides i d'arquitectura industrial, després d'anys d'extracció de minerals

 Les mines Mazarrón estan declarades  Bé d'Interès Cultural (BIC) Patrimoni industrial miner

L'acumulació de metalls i òxids juntament a l'aigua de la pluja formen llacunes que adquireixen precioses tonalitats vermelles, ocres o morats que varien segons l’incidència de la llum, l'erosió de l'aigua dibuixa arrugues a la terra i les ruïnes del conjunt miner conservades de 1880 doten l’espai d'un encant especial.

Crida l'atenció els vermells i ocres del paisatge així com l'absència de vegetació deguda als sulfurs del mineral que s'extreia.

Les aigües àcides de  lixiviació de l'apilament de material miner sobrant presenten una coloració entre vermells grocs i ocres.

 Les imatges no han estat retocades i no s’ha pujat la saturació, és el seu color real.