Erosions de Bolnuevo - Múrcia

Bolnuevo, és una pedania a la costa del municipi de Mazarrón a la Regió de Múrcia, als peus de la Sierra de las Moreras. Antigament  un petit poble de pescadors, avui dia una zona plenament turística, on hi trobem un peculiar paisatge, què l'erosió del vent i l'aigua han esculpit a les roques, donant lloc les formacions geològiques conegudes com "Les Gredas" o "La Ciutat Encantada  de Bolnuevo", una paret rocosa modelada amb formes micòtiques  semblants a grans bolets rocos de diversos metres d'alt.  Al 2007 va ser declarat  Monument Natural a la Regió de Múrcia.

 Formes capritxoses constituïdes per margues (argiles i calcària), també anomenades gredes, i areniscas que contenen restes de mol·luscs, equinoderms, crustacis i microfòssils. 

El monument natural dede Bolnuevo està ubicat en una zona turística potser excessivament alterada

 El vent és el responsable de l'erosió alveolar en forma de "ruscos" que es poden observar en alguns estrats d'arenisca. Tot això ha dotat el lloc d'una gran bellesa.

Stipa tenacissima es  una herba perenne, densament cespitosa, de la família de les gramínies, amb rizoma, fulles radicals molt llargues, lineals, estretes, aspres al tacte, obertes quan són verds i desenvolupades sobre si mateixes més tard. Assoleix una alçada que oscil·la dels 70 als 100 cm. Té inflorescència terminal en panícula, espiguetes unifloras i llavors molt petites. Es barreja amb altres plantes com el espart bord (Ligeum spartum),  on forma els espartars. L'època de floració és primavera i estiu.

La Foradada - Serra del Montsià

La Foradada és un cim molt característic que es troba a la Serra del Montsià, a la comarca del mateix nom al extrem de la provincia de Tarragona. Aquesta serra és una alineació muntanyosa al sud del Delta de l'Ebre, orientada de NE. SO., paral·lela a la costa, formada per una base calcària, margues i dolomies i la cresta també calcària, origen del forat que dóna nom al cim.

Molt aprop de Sant Carles de la Ràpita es troba la pujada clàssica a la Foradada, sortint del Cocó de Jordi on el sender és ample i puja pel mig del bosc mediterrani, d'una manera molt còmoda i agradable.

L'Alzinar del Burgar, un lloc frondós i ombrívol situat entre barrancs, a la banda obaga, ens sorprèn amb la vegetació a diferència de la resta de Massís on predomina un paisatge de matoll baix i cultius de secà. Un panell interpretatiu ens dóna la informació de l'entorn i dels antics aprofitaments del bosc (carbó, fusta, calç,  etc.) a més es poden veure interessants restes de forns de calç.

Conforme anem pujant el terreny esdevé en matoll mediterrani, d'aspecte molt pobre i degradat, amb una gran absència de bosc a causa dels incendis que als anys 70 van assolar tota la costa i no s'ha pogut recuperar per l'erosió a què està sotmesa la muntanya i al fort vent que bufa a les parts altes.

El pic més alt de la serra és La Torreta del Montsià amb 764 metres, però la Foradada té una situació més privilegiada pel fet que es troba en el seu extrem nord, té una considerable alçada i els seus vessants cauen bruscament quasi damunt del mar.

L'arc de la Foradada, una espectacular finestra des d'on es domina tota la comarca. Es tracta d'una gran roca calcària d'uns de més 20 metres d'alçada amb un gran forat en la seva base d'uns 3 metres d'alt per 25 d'ample i amb una petita cova a la part dreta

Vista de la Bahia dels Alfacs amb la península arenosa  de la punta de la Banya extrem meridional del delta de l'Ebre davant la Costa de Sant Carles de la Ràpita.

El Peine del Viento - Donostia - San Sebastián

Es tracta d'un conjunt de tres escultures d'acer de grans dimensions, semblants entre elles, ubicades a l'escullera a la vora del mar, en l'entorn d'un espai públic, amb unes plataformes esglaonades construides amb llambordes de granit de color rosa. Situades a la base del monte Igueldo, en un extrem de la badia de La Concha, al passeig de Ondarreta de Sant Sebastià, a la província de Guipúscoa, al País Basc. Dutes a terme per l'artista Eduardo Chillida Juantegui, i acompanyades de l'obra arquitectònica de l'arquitecte també basc Luis Peña Gancheguii, que va ser l'encarregat de dissenyar l'entorn al 1977. Les escultures estan incrustades a les roques, a l'aire lliure i quan el vent bufa fort, les ones del mar Cantàbric les fuetegen amb força, és un espai màgic. Les escultures estan formades per diversos braços de secció rectangular que s'entrelliguen creant un entramat que sembla pentinar el vent, un exemple únic de l'harmonia entre l'art i el paisatge. Amb  un estil que barreja conceptes com el informalisme, el minimalisme i el land art.

L'aleació que les forma conté fòsfor, coure, níquel i crom, una composició molt similar a "ferro corten"

 Destaquen uns forats a terra de la terrassa pels que puja l'aire i l'aigua en trencar les ones, amb onatge fort és espectacular. Les set obertures perforades en el  granit rosat  representant de les set regions basques.

Com si sempre haguessin existit, unes mans industrials, rugoses i curtides pel treball nèixen de les roques.

La Sèquia Major de Vila-seca - Tarragonès

La Sèquia Major de Vila-seca, una zona humida litoral situada al costat del mar i declarada com espai natural protegit pel Pla d'Espais d'Interès Natural de Catalunya des de l'any 1992 amb aproximadament   17,3 hectàrees de superfície. Es tracta d'uns aiguamolls recuperats d'antics cultius abandonats i que presenten un estat molt saludable tot i trobar-se dins la zona turística de La Pineda Vila-seca. L'origen d'aquest entorn es deu a l'evolució d'una barrera d'arena amb dunes litorals que, a mesura que avançava des de la desembocadura del riu Francolí en direcció al Cap de Salou, va diferenciar una petita albufera. 

El nom de Sèquia Major es remunta al 1537 quan es va construir un canal de drenatge comunicat amb el mar que permitia controlar el nivell freàtic de l’aigua i poder-hi conrear sense inundacions.  Poc a poc l’abandonament de l’activitat agrària va permetre la recuperació de la fauna i la vegetació pròpia de les zones humides mediterrànies. La Sèquia Major és un important espai constituït per comunitats vegetals com la boga (Thypha latifolia), el canyís (Phragmites australs), el lliri groc (Iris pseudo-acorus), el tamariu (Tamarix gallica), l’àlber (Populus alba), Cladium mariscus i Limonium gibertii, així com un reservori faunístic on s'hi troben espècies rares al país com ara: el fartet (Aphanius iberus), el galàpeg europeu (Emys orbicularis), el cap-sec o espinós (Gasterosteus aculeatus): un peixet en vies d'extinció, pel que fa als animals aquàtics, i el bernat pescaire (Ardea cinerea), el blauet (Alcedo atthis), el cabusset (Tachybaptus ruficollis), el martinet blanc (Egretta garzetta), la polla d’aigua (Gallinula chloropus), la fotja vulgar (Fulica atra) pel que fa a les aus.

 El Patronat de Turisme de l'Ajuntament de Vila-seca realitza tots els caps de setmana  sortidas gratuïtes del mes d'agost al febrer.  Per tal de facilitar l'accès a les visites guiades hi han instal·lades una sèrie de passarel·les de fusta.

Vistes desde la torre d'observació, del Camp Nord de LUMINE Mediterránea Beach & Golf Community dissenyat  pel reconegut golfista australià Greg Norman, envolta la zona dels aiguamolls de la Sèquia Major.

 Al fons podem veure l'Skyline de Port Aventura amb la silueta de les seves atraccions estrella Shambhala i Dragon Khan. 

L'espècie dominant en la Sèquia Major  és Phragmites australis, una planta  distribuïda per gairebé totes les regions del món, de la família de les gramínies o poàcies, semblant a la canya (Arundo donax) però més gràcil. És aquàtica i sovint creix formant grans colònies a les vores d'estanys, aiguamolls i, en general, en terrenys inundats o allà on hi ha una capa freàtica alta.

   Cartells informatius ens donen detalls per gaudir de la visita i comprendre la idiosincràsia del lloc

El Phragmites australis a l'arribar els dies més curts de tardor comencen a canviar de color passant del verd al color groc, brillant, daurat palla.

Parc Natural de la Serra d'Irta - Baix Maestrat - Castelló

La Serra d'Irta

representa una de les darreres serralades litorals que resten sense construir a la costa mediterrània. Es tracta  d'un espai protegit de 12.000 ha i un dels paisatges més bonics de la costa valenciana, situat entre els termes municipals d'Alcalà de Xivert, Santa Magdalena de Pulpis i Penyíscola. L'alçada màxima és de 572 m al pic Campanilles, els seus abruptes vessants descendeixen suaus cap al mar al llarg de 12 km de costa, pràcticament inalterats, amb nombrosos penya-segats i cales.

Perfil de la costa, al fons es distingeix Penyíscola amb el casc antic i el castell situats en una petita península sobre un promontori rocós.

Torre d'Almadum o Badum és una torre de guaita que està situada  sobre un penya-segat de 97 m d'alçada.

 Bupleurum spinosum

Euphorbia paralias

 Anthyllis cytisoides i  Hyparrhenia hirta

els Chamaerops humilis flanquegen el camí que discorre paral·lel a la costa.

L'assot de la mar deixa malmesos els Chamaerops humilis, alguns d'ells agonitzant.

Narcissus assoanus 'Dufour' amb Thymus vulgaris

Urginea maritima és una planta herbàcia amb un gran bulb (de fins a 15 cm de diàmetre) es troba prop de la superfície, arran de terra o parcialment desenterrat, i presenta diverses túniques externes membranoses, algunes gruixudes, resistents i capaços de suportar la intempèrie. Les seves fulles lanceolades són alternes, apareixen a la primavera i s'agrupen en una roseta sense pecíol. A l'estiu moren les fulles i apareixen les flors en llargs escaps sense fulles, arriben al metre i mig d'alt. En aquests raïms podem trobar més de 50 flors blanques que després donaran lloc a les càpsules que guarden les llavors.