La Foradada - Serra del Montsià

La Foradada és un cim molt característic que es troba a la Serra del Montsià, a la comarca del mateix nom al extrem de la provincia de Tarragona. Aquesta serra és una alineació muntanyosa al sud del Delta de l'Ebre, orientada de NE. SO., paral·lela a la costa, formada per una base calcària, margues i dolomies i la cresta també calcària, origen del forat que dóna nom al cim.

Molt aprop de Sant Carles de la Ràpita es troba la pujada clàssica a la Foradada, sortint del Cocó de Jordi on el sender és ample i puja pel mig del bosc mediterrani, d'una manera molt còmoda i agradable.

L'Alzinar del Burgar, un lloc frondós i ombrívol situat entre barrancs, a la banda obaga, ens sorprèn amb la vegetació a diferència de la resta de Massís on predomina un paisatge de matoll baix i cultius de secà. Un panell interpretatiu ens dóna la informació de l'entorn i dels antics aprofitaments del bosc (carbó, fusta, calç,  etc.) a més es poden veure interessants restes de forns de calç.

Conforme anem pujant el terreny esdevé en matoll mediterrani, d'aspecte molt pobre i degradat, amb una gran absència de bosc a causa dels incendis que als anys 70 van assolar tota la costa i no s'ha pogut recuperar per l'erosió a què està sotmesa la muntanya i al fort vent que bufa a les parts altes.

El pic més alt de la serra és La Torreta del Montsià amb 764 metres, però la Foradada té una situació més privilegiada pel fet que es troba en el seu extrem nord, té una considerable alçada i els seus vessants cauen bruscament quasi damunt del mar.

L'arc de la Foradada, una espectacular finestra des d'on es domina tota la comarca. Es tracta d'una gran roca calcària d'uns de més 20 metres d'alçada amb un gran forat en la seva base d'uns 3 metres d'alt per 25 d'ample i amb una petita cova a la part dreta

Vista de la Bahia dels Alfacs amb la península arenosa  de la punta de la Banya extrem meridional del delta de l'Ebre davant la Costa de Sant Carles de la Ràpita.

ARBRES DELS CARRERS DE REUS - CINNAMOMUM CAMPHORA

Cinnamomum camphora és un arbre longeu que forma part de la família de les lauràcies, originari de l’Extrem Orient, és apreciat pel seu bonic fullatge de fragància peculiar i per la seva bona projecció d'ombra. Les fulles són persistents, alternes, coriàcies, de forma oval, acabades en punta i amb un llarg pecíol. Presenten un color verd clar, molt brillant, donant lloc a la particular claredat de les copes. A la primavera, els brots nous sorgeixen entre el brillant de les fulles amb tons que van del rosa al bronze. Criden l'atenció els seus tres nervis principals que es divideixen en altres més petits. La floració emet un aroma embriagador a la primavera, són unes petites flors que seguiran amb uns petits fruits en forma de baies, aproximadament d'un centímetre de diàmetre. Inicialment són verds i a mesura que avança el temps van enfosquint fins arribar al negre al final. Les baies envolten una llavor oliosa que té una llarga història, en l'ús com a repel·lent natural de molts insectes. Presenta una estructura marcada, amb un tronc considerable i un port en forma de paraigües natural. És especialment adequat per espais grans, ja que poden superar 20 metres d'altura i 10 metres d'ample. El Cinnamomum viu bé en les regió mediterrània degut a la seva adaptació a la sequera, es desenvolupa adequadament tant a ple sol, com a ombra parcial encara que necessita sòls profunds i frescos.

Diversos exemplars  de Cinnamomum camphora prosperen al Parc del Velòdrom, situat en la  llera d'un antic barranc, avui en dia desviat.

Les petites flors poc aparents de color crema apareixen a la primavera.

Antigament s'havia fet servir la càmfora amb propòsits medicinals, una l'essència que s'extreu per destil·lació de les seves fulles i de la seva fusta, avui en dia és un producte sintetitzat per la indústria química.

Diferents tonalitats bordeus tenyeixen les fulles a punt de caure en la seva maduresa, les fulles caigudes són reemplaçades gradualment.

La Sèquia Major de Vila-seca - Tarragonès

La Sèquia Major de Vila-seca, una zona humida litoral situada al costat del mar i declarada com espai natural protegit pel Pla d'Espais d'Interès Natural de Catalunya des de l'any 1992 amb aproximadament   17,3 hectàrees de superfície. Es tracta d'uns aiguamolls recuperats d'antics cultius abandonats i que presenten un estat molt saludable tot i trobar-se dins la zona turística de La Pineda Vila-seca. L'origen d'aquest entorn es deu a l'evolució d'una barrera d'arena amb dunes litorals que, a mesura que avançava des de la desembocadura del riu Francolí en direcció al Cap de Salou, va diferenciar una petita albufera. 

El nom de Sèquia Major es remunta al 1537 quan es va construir un canal de drenatge comunicat amb el mar que permitia controlar el nivell freàtic de l’aigua i poder-hi conrear sense inundacions.  Poc a poc l’abandonament de l’activitat agrària va permetre la recuperació de la fauna i la vegetació pròpia de les zones humides mediterrànies. La Sèquia Major és un important espai constituït per comunitats vegetals com la boga (Thypha latifolia), el canyís (Phragmites australs), el lliri groc (Iris pseudo-acorus), el tamariu (Tamarix gallica), l’àlber (Populus alba), Cladium mariscus i Limonium gibertii, així com un reservori faunístic on s'hi troben espècies rares al país com ara: el fartet (Aphanius iberus), el galàpeg europeu (Emys orbicularis), el cap-sec o espinós (Gasterosteus aculeatus): un peixet en vies d'extinció, pel que fa als animals aquàtics, i el bernat pescaire (Ardea cinerea), el blauet (Alcedo atthis), el cabusset (Tachybaptus ruficollis), el martinet blanc (Egretta garzetta), la polla d’aigua (Gallinula chloropus), la fotja vulgar (Fulica atra) pel que fa a les aus.

 El Patronat de Turisme de l'Ajuntament de Vila-seca realitza tots els caps de setmana  sortidas gratuïtes del mes d'agost al febrer.  Per tal de facilitar l'accès a les visites guiades hi han instal·lades una sèrie de passarel·les de fusta.

Vistes desde la torre d'observació, del Camp Nord de LUMINE Mediterránea Beach & Golf Community dissenyat  pel reconegut golfista australià Greg Norman, envolta la zona dels aiguamolls de la Sèquia Major.

 Al fons podem veure l'Skyline de Port Aventura amb la silueta de les seves atraccions estrella Shambhala i Dragon Khan. 

L'espècie dominant en la Sèquia Major  és Phragmites australis, una planta  distribuïda per gairebé totes les regions del món, de la família de les gramínies o poàcies, semblant a la canya (Arundo donax) però més gràcil. És aquàtica i sovint creix formant grans colònies a les vores d'estanys, aiguamolls i, en general, en terrenys inundats o allà on hi ha una capa freàtica alta.

   Cartells informatius ens donen detalls per gaudir de la visita i comprendre la idiosincràsia del lloc

El Phragmites australis a l'arribar els dies més curts de tardor comencen a canviar de color passant del verd al color groc, brillant, daurat palla.

ARBRES DELS CARRERS DE REUS - ACACIA KARROO

Petit arbre espinós de mida mitjana, té una copa arrodonida, de ramificació força baixa sobre el tronc. L'escorça de les branques joves és clarament de color vermell ataronjat. El fullatge és plomós de color verd fosc. Les espines són oposades i rectes, de fins a 5 cm de llarg, de color blanquinós, sovint inflades al llarg de l'espina. Les inflorescències es troben en els extrems de les branques noves,  les flors són vistoses de color groc or, suaument perfumades, la seva època de floració és en ple estiu. Els fruits són prims, en forma de falç, lleugerament constrenyits entre les llavors. L'arrel principal és pivotant, és a dir l'arrel principal creix perpendicularment a terra a la recerca d'aigua, ja que prové de regions on l'aigua és bastant escassa. La seva distribució natural és per tot sud d'Àfrica en hàbitats que van des del desert fins a les planes inundables, dels cims de les muntanyes a les pastures i desembocadures de rius, tolerant els sòls calcaris i salins, suportant fins i tot sòls pobres en humus al ser una planta pionera.

Totes les espècies d'acàcia sud-africanes estan dotades d'espines, encara que la seva forma pot variar.

 L'A. Karroo es reprodueix fàcilment per llavors, els exemplars que aquí hi veiem van ser produïts al viver municipal de la ciutat de Reus amb llavors procedents del nord d'Àfrica de la zona del Desert del Sàhara.

L'espècie Acacia Karoo és una de les icones de la sabana Sud-Africana

 La plantació a uns parterres d'A. Karroo juntament amb Casuarina equisetifolia, Tamarix gallica  i altres a l'Av. Saragossa on actuan a manera de pantalla visual i acústica de les vies de tren.

Les abundants flors grogues comencen aparèixer a principis d'estiu, durant dos o tres setmanes.

L'A. Karroo té l'aplicació per a la creació de tanques vives degut a les seves punxes.

Espai d'interès natural de la Capçalera del riu Ter - El Ripollès - Pirineus Orientals

L'Espai d'Interès Natural de la Capçalera del riu  Ter forma part del Pla d'espais d'interès natural (PEIN) des de la seva aprovació el 1992. Ubicat en un espai d'alta muntanya, inclou les principals cims de la comarca, així com el naixement del riu el Ter. Esta situat íntegrament dins de la comarca del Ripollès en l'extrem oriental del Pirineus i als peus del pic de Bastiments (2.874 m). El tipus de vegetació que podem trobar a la capçalera del Ter correspon al pis subalpí fins als 2.300 m i el pis alpí que arriba fins als cims. Les comunitats vegetals més típiques d'aquesta zona són les següents:
El bosc de pi negre - Els matolls i landes - Les formacions megafòrbiques - Els prats - La vegetació rupícola - La vegetació de fonts i els rierols - La vegetació de les tarteres - Així com espècies de plantes que són les primeres a colonitzar terrenys alterats o degradats per efectes naturals,  és a dir vegetació ruderal, destaca l'elevada diversitat d'espècies amb la presència d'un nombre important d'endemismes i espècies amenaçades.

La Linaria alpina prospera a landes i matollars silicícoles de l'estatge subalpí 

El blanc Iberis sempervirens

Thymus serpyllum, creix en forma de catifa exuberant  verda que està coronada per petites flors de color rosa a l'estiu.

 Silene acaulis. El nom del gènere està vinculat al personatge de Silè de la mitologia grega (en grec Σειληνός, en llatí Sīlēnus), pare adoptiu i preceptor de Dionís (déu del vi i la vinya) , Silè era un vell gras déu menor de l'embriaguesa sempre representat amb ventre inflat similar als calze floral de la flor del Silene

Primula latifolia té la característica única de tenir fulles molt apegaloses (algunes P. hirsuta pot tenir fulles apegaloses també).Viu als prats alpins o roquissars silicis, entre 2100 i 2500m. normalment a les fissures.

Pulsatilla alpina subsp. apiifolia

La Pulsatilla alpina, un cop ha passat la floració, les llargues plomes, llavors es desenvolupen ràpidament i les tiges de les flors s'allarguen considerablement (entre 30-60 cm). Això facilita la dispersió pel vent de les llavors

Cytisus oromediterraneus  o Genista balansae és una arbust perenne de la família de les lleguminoses o papilionàcies bastant comú a la serralada pirinenca. Creix el pis subalpí i el montà o alpí amb menor freqüència entre els 1.000 i els 2.600 m d'altitud

 Leucanthemopsis alpina  viu entre els 1800 i 3300 mts. L'època de floració és de juliol a l'agost

Sempervivum montanum

Trifolium alpinum, és una planta perenne que forma denses macollas, amb un rizoma gruixut, dolç i comestibles (La regalèssia de muntanya)

El rar Senecio leucophyllus el trobem en tarteres silícies, està registrat a la llista d'espècies en perill d'extinció.

Phyteuma hemisphaericum, l'època de floració es  de juny a setembre

 Rhododendron ferrugineum, viu d’indrets ben innivats de  l’alta muntanya. A l'hivern, el rododèndron necessita una capa de neu de protecció, en cas contrari, es congelarien fins a la mort

Pel que respecta als arbres, la vegetació dominant és la pineda de pi negre (Pinus uncinata), tot i que també hi ha algun indret  d'Abies alba.