Mines de Mazarrón - Murcia

Als afores del nucli urbà de Mazarrón, per la seva entrada nord, es troba l'accés del Cerro de San Cristobal un antic con volcànic on s’ubiquen les mines que reben el nom de la muntanya que les acullen. Es tracta d’explotacions que van tenir la seva època d'esplendor al segle XIX quan s’extreien abundants minerals  com el plom, el zinc, la plata, el ferro, l’alum i l’almagre, avui dia abandonades des dels anys 50, remunten els seus orígens a l'època fenícia, púnica i romana.

Com a conseqüència d'aquest dilatat procés històric d'explotació industrial, el paisatge de Mazarrón està marcat i transformat per segles d'intensa activitat humana i atresora valuosos testimonis culturals, arqueològics i industrials del seu passat miner.

Mazarrón conserva un bon exemple del Patrimoni industrial miner

  Limonium carthaginense, adaptat a créixer en sòls amb alta concentració de metalls pesants i sals

Launaea arborescens, es tracta d'un arbust llenyós, molt ramificat, espinós, molt olorós, amb una tija de comportament zigzagueant, pròpia de les zones costaneres del sud-est d'Espanya, Illes Canàries i nord-oest d'Àfrica

 Les mines de Mazarrón sorprenen pels seus paisatges, les antigues mines  que avui ens ofereixen un sorprenent joc de colors i textures, zones nues a causa de la forta concentració de minerals, zones d'aigües acolorides i d'arquitectura industrial, després d'anys d'extracció de minerals

 Les mines Mazarrón estan declarades  Bé d'Interès Cultural (BIC) Patrimoni industrial miner

L'acumulació de metalls i òxids juntament a l'aigua de la pluja formen llacunes que adquireixen precioses tonalitats vermelles, ocres o morats que varien segons l’incidència de la llum, l'erosió de l'aigua dibuixa arrugues a la terra i les ruïnes del conjunt miner conservades de 1880 doten l’espai d'un encant especial.

Crida l'atenció els vermells i ocres del paisatge així com l'absència de vegetació deguda als sulfurs del mineral que s'extreia.

Les aigües àcides de  lixiviació de l'apilament de material miner sobrant presenten una coloració entre vermells grocs i ocres.

 Les imatges no han estat retocades i no s’ha pujat la saturació, és el seu color real.

Parque Natural de las Bardenas Reales - Navarra

Es tracta d'un espai natural situat a la franja sud-est de la Comunitat Foral de Navarra, limitant amb la Comunitat d'Aragó entre la Sierra del Yugo y la comarca aragonesa de Cinco Villas. Aquest espectacular paisatge pseudoestepari, gairebé lunar, és fruit de l'erosió que durant milers d'anys ha moldejat les seves terres d'argiles, guixos i gresos, donant lloc a una gran varietat de formacions naturals, barrancs, altiplans i turons aïllats, que provenen dels materials de les serralades adjecents. A l'actualitat, i des de 1999, la major part de les Bardenas Reales (39.274 ha) es troben protegides mitjançant la figura de Parc Natural pels seus grans valors naturalístics. Posteriorment, des del 7 de novembre de 2000 el conjunt va ser declarat Reserva de la Biosfera per l'Organització de les Nacions Unides per a l'Educació, la Ciència i la Cultura UNESCO. La forta oscil·lació tèrmica, l'erosió hídrica i eòlica, i l'activitat humana han configurat un paisatge desolat de tipus "Badlands". El cierzo és el  vent sec protagonista d'aquesta zona, es produeix degut a la diferent pressió atmosfèrica existent entre el Mar Mediterrani amb baixes pressions i les altes del Mar Cantàbric, aquest fet genera un tub d'aire violent que circula pel corredor de l'Ebre, amb el que les plantes han de lluitar constantment per la manca d'humitat que origina.

L'alternança d'estrats de diferent duresa i resistència a l'erosió, i la seva disposició semi-horitzontal van permetre que l'erosió fluvial actués amb rapidesa i apareguessin determinats turons d'argila protegits de l'erosió gràcies a la presència a la part més alta d'un nivell de més duresa com arenisques o calcàries. Aquests "turons testimoni" són coneguts com "cabezos". Alguns d'ells han arribat a constituir veritables xemeneies, com el conegut Castildetierra.

La duresa del clima provoca la presència de singulars arbustos amb fulles coriàcies, aciculars i, fins i tot, amb espines per adaptar-se al clima sec. A més, en els sòls salins les plantes han hagut de desenvolupar fulles i tiges carnoses en els que acumulen l'aigua per tal d'aprofitar les pluges primaverals o les tempestes de la tardor. Nombroses espècies han adaptat el seu cicle vital a un espai de temps molt curt.
La vegetació és halòfita mediterrani continental, característica dels sòls salins amb Atriplex halimus, Salicornia ramossisima, Sphenopus divaricatus, Hordeum murinum, Suaeda braun-blanquetii, Lygeum spartum,  Salsola soda L., entre altres.

 El paisatge de les Bardenas està marcat per l'erosió, la qual crea un paisatge que és un dels seus principals atractius. Les poques precipitacions però de caràcter torrencial, han anat formant el Barranc de les Cortines.

Les Bardenas són un paisatge efímer en constant transformació on el temps, el vent i l'aigua van formant unes coses i desfent altres. L'erosió del vent i pluja és la que ha modelat les seves capritxoses formes, donant-li aquest aspecte de pell d'elefant

Hi ha diverses rutes per realitzar en diferents mitjans, a peu, amb bicicleta de muntanya, o amb vehicles de motor. Aquestes activitats estan limitades per la normativa del Parc Natural. Es limita l'horari de les vistes, prohibint passar la nit a l'interior del Parc, sortir dels senders i camins, estacionar vehicles, circular en grups superiors de tres vehicles. Tampoc es pot escalar, ni acampar, ni fer foc i qualsevol realització fotogràfica o filmació de caràcter comercial ha de comptar de permís.

La presència de sals blanquinoses que s'estenen per la seva superfície es degut a l'abundància de guixos al sòl. Aquest fet es deu a l'evaporació de l'aigua després de les pluges origina l'aparició de sals que poden donar l'apariència d'estar nevat.

ARBRES DELS CARRERS DE REUS - ACACIA KARROO

Petit arbre espinós de mida mitjana, té una copa arrodonida, de ramificació força baixa sobre el tronc. L'escorça de les branques joves és clarament de color vermell ataronjat. El fullatge és plomós de color verd fosc. Les espines són oposades i rectes, de fins a 5 cm de llarg, de color blanquinós, sovint inflades al llarg de l'espina. Les inflorescències es troben en els extrems de les branques noves,  les flors són vistoses de color groc or, suaument perfumades, la seva època de floració és en ple estiu. Els fruits són prims, en forma de falç, lleugerament constrenyits entre les llavors. L'arrel principal és pivotant, és a dir l'arrel principal creix perpendicularment a terra a la recerca d'aigua, ja que prové de regions on l'aigua és bastant escassa. La seva distribució natural és per tot sud d'Àfrica en hàbitats que van des del desert fins a les planes inundables, dels cims de les muntanyes a les pastures i desembocadures de rius, tolerant els sòls calcaris i salins, suportant fins i tot sòls pobres en humus al ser una planta pionera.

Totes les espècies d'acàcia sud-africanes estan dotades d'espines, encara que la seva forma pot variar.

 L'A. Karroo es reprodueix fàcilment per llavors, els exemplars que aquí hi veiem van ser produïts al viver municipal de la ciutat de Reus amb llavors procedents del nord d'Àfrica de la zona del Desert del Sàhara.

L'espècie Acacia Karoo és una de les icones de la sabana Sud-Africana

 La plantació a uns parterres d'A. Karroo juntament amb Casuarina equisetifolia, Tamarix gallica  i altres a l'Av. Saragossa on actuan a manera de pantalla visual i acústica de les vies de tren.

Les abundants flors grogues comencen aparèixer a principis d'estiu, durant dos o tres setmanes.

L'A. Karroo té l'aplicació per a la creació de tanques vives degut a les seves punxes.