Parc Natural de la Serra d'Irta - Baix Maestrat - Castelló

La Serra d'Irta

representa una de les darreres serralades litorals que resten sense construir a la costa mediterrània. Es tracta  d'un espai protegit de 12.000 ha i un dels paisatges més bonics de la costa valenciana, situat entre els termes municipals d'Alcalà de Xivert, Santa Magdalena de Pulpis i Penyíscola. L'alçada màxima és de 572 m al pic Campanilles, els seus abruptes vessants descendeixen suaus cap al mar al llarg de 12 km de costa, pràcticament inalterats, amb nombrosos penya-segats i cales.

Perfil de la costa, al fons es distingeix Penyíscola amb el casc antic i el castell situats en una petita península sobre un promontori rocós.

Torre d'Almadum o Badum és una torre de guaita que està situada  sobre un penya-segat de 97 m d'alçada.

 Bupleurum spinosum

Euphorbia paralias

 Anthyllis cytisoides i  Hyparrhenia hirta

els Chamaerops humilis flanquegen el camí que discorre paral·lel a la costa.

L'assot de la mar deixa malmesos els Chamaerops humilis, alguns d'ells agonitzant.

Narcissus assoanus 'Dufour' amb Thymus vulgaris

Urginea maritima és una planta herbàcia amb un gran bulb (de fins a 15 cm de diàmetre) es troba prop de la superfície, arran de terra o parcialment desenterrat, i presenta diverses túniques externes membranoses, algunes gruixudes, resistents i capaços de suportar la intempèrie. Les seves fulles lanceolades són alternes, apareixen a la primavera i s'agrupen en una roseta sense pecíol. A l'estiu moren les fulles i apareixen les flors en llargs escaps sense fulles, arriben al metre i mig d'alt. En aquests raïms podem trobar més de 50 flors blanques que després donaran lloc a les càpsules que guarden les llavors.

El Penyal d’Ifac - Calp - La Marina Alta - Alacant

El Penyal d'Ifac és un aflorament de pedra calcària que s'aixeca sobre el nivell del mar fins als 332 m d'alçada màxima i s'uneix a terra per un istme de restes de roca fragmentada i argila degut a l'erosió. Des de començaments del segle passat va ser obert el túnel que travessa una de les seves parets per la cara nord-est, una vegada passat el túnel, es pot pujar per un camí fins arribar el seu cim. El Penyal queda avui dia inclòs dins d'una petita zona protegida que va ser declarada Parc Natural l'any 1987. Malgrat les seves reduïdes dimensions acull una naturalesa rica i diversa, amb gran quantitat d'endemismes botànics d'aquí la seva singularitat.

En l'inici de la ruta trobem un camí empedrat que parteix des del centre de visitants

Túnel que comunica els dos vessants.

 El primer tram del camí és accessible gairebé bé per a tothom un cop creuem el túnel es complica i el cartell ens adverteix de la dificultat.

És el Parc Natural més visitat del País Valencià, amb una mitjana de 100.000 usuaris anuals, entre turistes i excursionistes. La vista que ens ofereix des de la seva talaia és el major atraient fet que comporta una gran pressió d'espai natural. Tot i així, la singularitat de la seva flora, que inclou importants endemismes, el converteixen en un parc natural de primer ordre.

Silene hifacensis, planta perenne, que ocupa petites fissures en les roques de penya-segats marins sotmesos a l'efecte dels vents marins carregats d'humitat, és un endemisme localitzat en certs punts concrets de la costa nord d'Alacant i d'Eivissa.

Teucrium buxifolium ssp. hifacense, planta perenne de les muntanyes litorals del nord de la província d'Alacant i el sud de la de València.

La ruta es divideix en dos camins

 

La colònia de Gavinot Mediterrani (Larus michahellis) és molt nombrosa i molt sorollosa.

Vista panoràmica des del cim

Jardins del Monforte - València

L'origen dels Jardins de Monforte de València  es situa a la segona meitat del segle XIX,  d'estil neoclàssic. Als Jardins del Monforte es poden observar tres zones: el Parterre Vell, amb tanques de Euonymus japonicus retallats i estàtues sobre pedestals, el Parterre Nou, amb tanques de Cupressus sempervirens i Myrtus communis  i el Bosquet, amb una identitat més naturalista amb pins exemplars i arbres exòtics, un roserar i una galeria d'enfiladisses completen el paisatge.

Conté 33 estàtues de marbre, abundants estanys i brolladors i un gran estany amb forma de flor de nenúfar.

El pavelló d'esbarjo és un senzill edifici de finals del segle XIX d'estil academicista on es realitzen els casaments civils de la ciutat

Els Jardins del Monforte es troben molt a prop del Passeig de l'Alameda i dels Jardins del Reial, amb  una superfície aproximada de 12.000 m2 els jardins van ser creats per D. Juan Baptista Romero Almenar, marquès de Sant Joan, a partir de 1859. El disseny, de tall neoclàssic, va ser encarregat a l'arquitecte valencià Sebastián Monleón Estellés. Al 1941 va ser declarat Jardí Artístic Nacional, al 1971 l'Ajuntament de València va adquirir la propietat d'aquest. Envoltat per un mur de mamposteria i totxo, definidor d'aquest tipus de jardí, que el dota de tranquil·litat i quietud, donat que està en un dels punts de circulació més dens de València. És un lloc d'estada per a molta gent que desitja fugir del enrenou urbà. La seva tipologia de "hortus conclusus" és una de les poques que queden a València. Hortus conclusus és un terme llatí, que significa literalment "jardí tancat"

Penyagolosa - Maestrat - Castelló

Penyagolosa, és probablement la muntanya més emblemàtica de la Comunitat Valenciana, amb 1.814 metres, és el pic més alt de la província de Castelló i el segon de la comunitat després del Turó Calderón (1.837 m.), encara que pertany 1/2 pic pertany a la província de Terol i l'altre a la de València. i això genera petites discrepàncies.

D'orografia abrupta, posseeix un perfil que és particular i incofundible, producte de l'erosió al llarg del temps. La seva paret sud amb un precipici de una caiguda vertical de uns 300 m, i el vessant nord és una suau pendent.

El Massís de Penyagolosa, va ser declarat Parc Natural el 7 d'abril de 2006. Ocupa una extensió de 1.094 ha  repartida entre els municipis de Vilafermosa, Xodos i Vistabella del Maestrat. El primer, pertanyent a la comarca de l'Alt Millars i els dos restants a la de l'Alcalatén, tots ells dins de la província de Castelló.

L'accés al cim està ben senyalitzat 

Gran part de trajecte transcorre per sota el bosc

Les arrels superficials ofereixen un aspecte inusual

Els pins s'alcen de manera espectacular  

Vistes del cim de Penyagolosa

La vegetació del massís de Penyagolosa és d'una gran varietat, amb més d'un miler d'espècies. Aquesta diversitat botànica es deu a les diferències altimètriques que es donen en el terreny, ia les diferents característiques geològiques, amb substrats calcaris i silicis. També trobem integrad al Parc la Microreserva del Barranc de la Pegunta, de 20 ha d'extensió.

Galanthus nivalis habita en grups aprop dels torrents als boscos de ribera  

Erodium celtibericum. Planta perenne d'hàbit pulviniforme es a dir ,de forma de coixí, molt habitual en zones ventoses, endemisme del Sistema Ibèric, es troba en els cims pelats de les serralades de Teruel, Cuenca, Castelló i Tarragona

Plafons indicadors omplen el trajecte indicant la vegetació i els usos del bosc
de la microreserva del Barranc de la Pegunta

A la base de la muntanya trobem plantacions de Quercus ilex, inoculats amb el miceli  de tòfona negra (Tuber melanosporum) un fong molt apreciat per l'alta cuina i d'un elevat preu , uns 845€/kg. És un fong que viu en simbiosi amb les arrels de determinats arbres com l'alzina, el roure o l'avellaner. L'arbre proporciona al fong el sucre necessari per  la seva vida i a canvi la tòfona ajuda les arrels a absorbir millor els elements minerals. La tòfona es desenvolupa preferiblement en sòls calcaris i necessita el sol directament per donar naixement al fruit que consumim. Aquesta no creix per tant en els boscos densos sinó a la vora dels boscos a les clarianes o en  arbres solitaris.